Hola, este es un mail de Oscar, està en catalán, por eso de conservar lo original.
Disfrutadlo!
Avui és d’aquests dies que s’assaboreix! Al matí de ben hem anat a fer un cim de la vora de Skardu. De fet, aquest cim ens els vam inventar per la nit anterior, veient que portaríem ja molts dies en aquest poble de la capaçalera de l’Indus: l’oasi de Skardu.
Sí, i és que hem de bellugar-nos!!!!!!
Tothom ho ha acollit amb ganes i ja ens veus travessant cap a la sortida del poble entre tènues llums, ombres i els primers clàxons de la jornada, pas a pas per la sorra i l’asfalt en direcció a l’Indus bridge, que dóna pas a un canvi geogràfic molt marcat. Hem passat dels racons verds amb gespa, arbres i rierols aposentats per famílies de baltis, a un àrid terreny desert de roques fulminades i sorra platí. La temperatura s’ha enlairat enormement, tan sols alliberada per una brisa eixuta.
I els members?
“Estos son mis chicos”!!!!!!!
Tothom estava motivat…començant per en Jordi, que després de diversos dies (tants com quinze) d’inactivitat s’ha trobat en bona forma, entregat a un objectiu…un tant amorf, com és el de fer una excursió de 4 a 6 hores tal i com els vaig dir…però amb un pèl…d’improvisació…que és com m’agrada fer-ho…
Amb imaginació que és el que cerco jo normalment. M’hi trobo còmode.
N’hi ha d’altres que preferirien més organigrama. Però jo crec en les persones i els seus valors i m’encanta que la gent que viatja amb mi s’ho passi bé, disfruti del que estem fent, de l’ascensió o del camí, tal com jo ho he anat fent al llarg de la mevatrajectòria, doncs és per aquí, que camí de la muntanya d’avui, en Xavi, mitjanament recuperat de la seva sinusitis, em demana: “caminem per caminar o anem cap algun objectiu?” S’ho ha passat bé, molt bé, i això emfa feliç… D’en “ZZ”, és a dir en Carles i en Xavi, “tal para qual”‘ què explicar-vos…s’apunten a un bombardeig: el que faci falta!!!…en Jesús sempre a punt per ajudar a trobar el camí, si arra l’aresta’ si ara la canal…per fi, el cim! I l’home més feliç, enJoan Marc.
Tothom ho ha acollit amb ganes i ja ens veus travessant cap a la sortida del poble entre tènues llums, ombres i els primers clàxons de la jornada, pas a pas per la sorra i l’asfalt en direcció a l’Indus bridge, que dóna pas a un canvi geogràfic molt marcat. Hem passat dels racons verds amb gespa, arbres i rierols aposentats per famílies de baltis, a un àrid terreny desert de roques fulminades i sorra platí. La temperatura s’ha enlairat enormement, tan sols alliberada per una brisa eixuta.
I els members?
“Estos son mis chicos”!!!!!!!
Tothom estava motivat…començant per en Jordi, que després de diversos dies (tants com quinze) d’inactivitat s’ha trobat en bona forma, entregat a un objectiu…un tant amorf, com és el de fer una excursió de 4 a 6 hores tal i com els vaig dir…però amb un pèl…d’improvisació…que és com m’agrada fer-ho…
Amb imaginació que és el que cerco jo normalment. M’hi trobo còmode.
N’hi ha d’altres que preferirien més organigrama. Però jo crec en les persones i els seus valors i m’encanta que la gent que viatja amb mi s’ho passi bé, disfruti del que estem fent, de l’ascensió o del camí, tal com jo ho he anat fent al llarg de la mevatrajectòria, doncs és per aquí, que camí de la muntanya d’avui, en Xavi, mitjanament recuperat de la seva sinusitis, em demana: “caminem per caminar o anem cap algun objectiu?” S’ho ha passat bé, molt bé, i això emfa feliç… D’en “ZZ”, és a dir en Carles i en Xavi, “tal para qual”‘ què explicar-vos…s’apunten a un bombardeig: el que faci falta!!!…en Jesús sempre a punt per ajudar a trobar el camí, si arra l’aresta’ si ara la canal…per fi, el cim! I l’home més feliç, enJoan Marc.
Hem batejat el cim, de 2633 metres com Aran Peak, en honor al seu fill Aran, que fa deu anys i que passa a la història de l’expedició al Broad Peak 2014 com una jornada diferent, i es trobava malament, amb símptomes de diarrea, però en trobar-se amb aquesta agradable sorpresa i un cop en el descens, s’ha curat de tot. Això vol dir que un percentatge molt gran és mental i de motivació.
Arribats de seguida a una cabanya del “desert”, amb un petit hort d’arbres fruiters, allà, al bell mig del no res, cuidat per dos nadius que extreien aigua d’un pou gairebé sec. Aquest va ser l’obsequi que va rebre l’expedició: una ampolla d’aigua enmig d’aquell moment de tanta calor. Què benvingut! Travessem de nou el desert amb decisió i ara un altre obsequi: una bona remullada a l’Indus…tots plegats.
L’Anna, que amb el seu entusiasme i fermesa pren cura de nosaltres i ens esperona en aquells moments que l’equip mostra…febleses. Sempre amunt! Sembla el seu lema! Quina meravella! I que com a cloenda, s’ha apuntat amb una moto de dos nois pakistanesos per cercar un taxi per a nosaltres. Ara relax… A l’hotel Concordia i adisfrutar la resta ambun descans ben guanyat.
Fins la propera!
No hay comentarios:
Publicar un comentario